Ahir algú em va dir: "No et passa mai que hi ha dies que et lleves i et trobes una preciositat i hi ha dies que et posaries una bossa de paper al cap?"
Enmig d'un supar... entre les rialles d'avans i tal... vaig riure. Però després tots els qui sèiem a la taula vam afirmar. És clar que em passa. Quin fàstic eh... aquesta és la incertesa de no saber el que som.
El mateix passa amb l'interior... hi ha dies que dius "collons... quina peaso persona que sóc... bona amiga dels meus amics, altruista, generosa, dolça, atenta, carinyosa", i un etcétera el tamany del qual dependrà de l'ego de l'individu en qüestió al moment determinat de l'anàlisi. Però també hi ha dies... que t'adones una mica de com ets... de com és la part fosca de tu... i fins i tot l'exageres... i amb la motivació que va augmentant a mida que et sents culpable, idiota, hipòcrita i egoísta, acabes per, miran-te al mirall, quedar-te a punt d'escupir l'imatge que s'hi reflexa. Però ni la saliva li llençaries a aquell monstre que viu dins el teu cos.

Sóc egoísta... sóc patètica... i ho sóc perquè sóc massa orgullosa. Tossuda... i ppff... però no ho sé... tinc uns principis... uns ideals... diga-li com vulguis... uns pesaments diferents als demés. Diferents als qui m'estimo, diferents al que està marcat fer... diferents al que... arribat un cert punt.... un moment determinat haig de tenir i pels quals haig de partir per actuar. Sóc completament diferent. Puc dir, amb seguretat, que no he trobat encara... i potser espero no trobar-la... la meva ànima bessona - en el sentit que, sigui una persona que pensi com jo, que decideixi fer el que jo escullo en un moment crític, que s'entengui com jo m'entenc, que lluiti pel que vol com crec que ho faig jo, que defensi els seus ideals/principis/elements_creadors_d'orgull . Realment, espero no trobar-la. M'agrada que aamb l'Oriol siguem diferents... m'encanta. M'agrada moltísim! Sóc feliç així.
Fins i tot amb l'Anna... l'altra part del meu cor... i amb en David i aiixx... som realment diferents... extranys... especials.

Hauria de donar les gràcies per tants i tants moments junts... i lluny... que m'han estimat així... d'aquesta manera tan i tan diferent...

Sóc feliç! FELIÇ! FELIÇ!

blogger.com

Somniant... aquella anglesa que diu: love is all around me... oooOOoOOohh

Coi... estic rara últimament.
Tinc massa subidons... cosa que és genial, a veure, però, ostres, això implica, alhora, que els baixons són d'allò més intensos i fotuts. Però de debò, ara feia una mica feina (gairebé no me'n recordava d'escriure... el boli no xutava i no trobava el llibre...- patètic.) i coi... me posat a mirar blogs... alguns que llegeixo i segueixo de tan en tan... i m'he adonat que fa dies que no tinc ganes d'escriure-hi, al meu. Potser és allò que em ronda pel cap últimament de "menys pensar en viure i més viure". No ho sé pas. Potser és que ja m'està pillan el canguelis de tornar amb les classes, les setmanes de cafès i el treball de recerca... que em té força abandonada (o jo a ell, encara no ho sé). De fet, aquest, jo l'abandono en mans de la Berta i ella en mans meves i per això va com va... hi haurem de posar remei aviat avans que ens caigui a sobre el mes de febrer. Però vaja, per la quantitat de feina que tinc, i el poc temps que utilitzo per fer-ne, tenint en compte que sóc força aprensiva per la feina i em poso nerviosa de seguida.. estic molt tranquil·la. Massa.
Em faig ràbia, la vritat, perquè la major part del temps, quan em pregunten em limito a posar verd aquest curs i a somniar en l'any que ve, que si tot surt com és d'esperar... estaré ja a la Facultat... que ja tocaria. I ostres... me'n moro de ganes! Però fan tan de pal aquests 4 mesos que em queden... Perquè serà estrés constant, til·la i plors. Però és el que toca, com diu ma mare. Tot i això... tot i que em fa por... molta... no estic suficientment nerviosa per posar-me les piles... i l'estic cagant, però ja veus... aquí estic. Avui és el primer dia que he agafat llibres i ja me n'he cansat. De totes maneres... estic rara.

Tin ganes de que sigui estiu ja... i de fer tot allò que no vaig poder l'any passat... que no vaig voler fer... de fet, per poder-ho fet aquest estiu. Però... bah... som al gener... encara queden moltes coses per viure i patir avans de l'estiu.

Avui, estic especialment rara, extranya, diferent. Avui tinc ganes de saltar, de cridar, però avui sense plorar. De riure... i sobretot d'estimar. L'Uri ja ho deu haver notat perquè me conectat un momentet al messenger i li he escrit 13 línies explicant-li com d'enamorada n'estic d'ell... i això no és massa normal en mi... sóc una mica més dura... o m'ho faig... no ho sé. De vegades... amb ell, sóc dolenta. Em dol molt perxò. Però ell mai m'ho té en compte. Em perdona i suposo que oblida. veure... tampoc dic pas que ell sigui la Mare Teresa de Calcuta amb mi... però és potser... més tolerant. De fet, em passa generalment amb tothom això. Amb l'Anna també. Les persones que m'estimo i m'estimen, generalment em toleren més que no pas jo a ells; m'aguanten més. LLàstima. Jo que de vegades em crec més dolça i més bondadosa... i és al revés... tinc el nervis a flor de pell molt sovint, és cert. Sóc inquieta, suposo, i això em crema per dins. Sort. Sort que d'alguna manera aquells que em coneixen bé m'ho passen per alt això, suposo que dec donar alguna cosa bona també... espero.
Però aix... com me'ls estimo... i em passa sovint que, o bé no demostro el que sento, o bé ho faig a la meva manera (aquesta es podria incloure en la primera, perquè si ho faig però no se'm rep... malament), o bé (tercera opció i suposo que la millor) ho demostro contínuament i tot de cop. En aquesta última circunstància, la situació és, generalment, molt favorable a aquest tipu de... d'obertura... de llençar la clau del meu llibre al mar -per una estona- i deixar-me fluir pels sentiments... deixar-me anar completament... en el sentit que... els meus sentiments d'amor, apreci o odi ja no només s'entreveuen durant uns instants, ara em dono tota a aquelles persones... i fins i tot exagero. però no és que exageri... és que els meus sentiments són exagerats. Sé una d'aquestes situacions que es dóna sempre que és divendres i surtu a supar. Em passa. Els divendres són... extranys. Ils sont magnífiques! bah.. potser no n'hi ha per tant... però especialment m'agrada recordar aquells en que nem a la Taverna aquella... amb el "grup paral·lel" i bevem i riem tan... m'agraden i em dono molt en aquells sopars. Els que hi veniu, ho sabeu. Ho sé. M'agrada!

M'encanta obrir-me així... m'encanta deixar-me anar... m'agrada ser jo quan sóc així.

Tu i jo... tenim una cosa en comú. Sí... tu... mira'm. Tu i JO. Ambdós sabem que ens uneix la incomprensió. No t'entenc mai. Tu a mi tampoc. Tan sols puc comprendre el que no em dius amb paraules. Però el problema és. És avui, que jo xerro massa, i tu massa dius. Que parlo per dir-te t'estimo i tu beses per estimar-me.
Que parles. Parlem. Discutim. Crido. Ploro, impotent mentre m'abraces. Em submergeixo en l'abraçada i recordo quan vam jurar-nos l'amor, en despulles de petons. En cendres de paraules. Encenguerem els ulls l'un de l'altre. I es va fer de dia mentre el sol s'apagava a cada abraçada.
Però aix... ets tan diferent a mí... egoista sóc. Jo sóc diferent a tu... i vull ser-ho, perquè després de tot, no vull ser com tu. Ni pensar com tu. M'agrada com sóc, complicada. La teva senzillesa escampada en llàgrimes de dificultat m'embriaga. M'apassiona. I no em deixaré perdre l'ofergar-me amb la teva olor... perquè t'estimo avui. I tan m'és el demà. Simplement vull ser feliç a la meva manera. M'agrada que siguis el bombó de després del cafè.

T'estimo... avui... demà... no hi penso en demà.

Una maduixa de xocolata em fa perdre el nord.. avui...

Amor! Amor! Amor! Només amb amor no es pot viure... però... aiiix l'amor! Me l'estimo al amor!

Somniant... Angie

Encara amb el pijama mig arrugat, el llit desfet i els llençols calents m'he tornat a estirar al llit. Tan sols feia 3 segons que me n'havia aixecat, llevant els meus ulls del son d'aquesta nit. De panxa en l'aire, mirava el sostre... blanc. M'agrada el blanc. És pur.
Ahir en una d'aquelles converses del messenger que s'acostumen a guardar (però que paradoxalment vaig borrar) relfexionàvem sobre l'autenticitat de la nostra tendència sexual. A ell, li vaig preguntar si em podia assegurar que estava completament convnçut de la seva heterosexualitat; si no havia pensat mai en la bisexualitat i/o d'altres tipus d'atracció que no fóssin única i exclusivament femenines. Ell va responsre amb un no rotund. Per internet... aquestes coses ja se sap... no puc afirmar que fós un no rotund, però si més no s'hi acostava. Ell és una persona eloqüent i sensata. Crec, fins i tot, que es va pensar la resposta uns intants. Poc però uns.
Ara per ara, crec que jo no hauria respost amb la mateixa seguretat que ho féu ell. No hi crec en això de que ens agraden els cossos contraris perquè són diferents al nostre i tenen (o els hi manquen) trossos de pell, òs, i greix, que nosaltres no tenim (o si ).
Tan fàcil és saber-ho?
No ho sé... a mi mai m'ha agradat cap noia, és clar. Mai m'hi he sentit atreta ni he notat un greu pessigolleig al estómac al veure'n una... però no podria assegurar que mai em passi una cosa semblant. El futur és realment imprevisible. I no crec en això de dir... a mi els homes no m'agraden... o les dones. Tan se val. A mi m'agraden les persones.

M'agraden els homes amb faldilla... vaaaaaleeee ho reconec!

Avui... una reflexió curta, potser la primera de l'any. Un any que s'ha encetat amb una enyorança no prevista, un raïm petit i una nit extranya. Un any que m'ha portat un parell de regals: una mica de desgana i un nou confident. Alhora m'ha robat del cor d'algú i m'ha portat l'amor material.

M'agraden els homes amb faldilla... jolines! En demanaré un per Reis... : )