tag:blogger.com,1999:blog-4024376.post-875495602003-01-16T12:10:00.000-08:002003-01-17T16:17:18.000-08:00Somniant... What de world needs now Sovint les pel·lícules més maques resulten ser aquelles que no hem escollit precisament per aquella tarda, aquelles que són massa llargues per un altre dia i avui hi van bé en aquest, aquelles amb un trailer que vam veure amb presses i corrent i que no encaixava amb el tipus de cinema que ens agrada. Sovint, l'escència de vida ha guanyat la partida a aquell destí que hi pugui haver (si cap). Una frase que algú em diu sovint: " de vegades que les coses no sortin com nosaltres volem pot ser la millor de les sorts". És certa. I avui per mi, ho és especialment. Dies sense fer res, troban-te cansada i adolorida m'han portat a l'avui; cinc dies sense sortir de casa (a casa si està bé), malalta, cansada, farta de tot. Enyorosa i emprenyada amb el món, amb la sort. Però és això, que sovint el secret d'allò inesperat és el més esperat dels sentiments... És allò dolç als llavis, suau al tacte, blau als ulls. He plorat un dia més del camí. M'ha assaborit tan bé... i és que... mai arribaré a fer bon cinema... ni que al final em piqui per filmar; que també m'agradaria. Sóc més.... la part del darrere de la càmera, la que és més amagada, l'ajudant d'alguna cosa que observa la pel·lícula, la menja, la enguleix i la empassa. Potser la crítica. Potser això tampoc, perquè en el fons, pel cinema com en molts aspectes, sóc molt meva. El meu gust és inexorablement subjectiu. És massa meu. Especialment meu i dur, propi. Ni crítica ni directora. Públic. Però... tot i que el cine és genial.... la seva mega-pantalla, el so impressionant i tot... prefereixo la meva televisió, de no sé quantes polzades, negra i amb el comandament del dvd a la mà. Prefereixo el meu sofà, el meu parquet, el meu pijama de quadres i el meu kleenex per ofegar plor. Escullo l'estar-me a casa... gaudint, criticant el film a cada escena, en veu alta, sense cap problema. Canvio la super-pantalla, el mega-so, els sorollets a cada mossegada de crispeta que em rosega les orelles, els seients on no puc descalçar-me, i el cap de l'home de cabell arrissat que SEMPRE em toca al davant i que em priva de veure els subtítols per el meu coixí al parquet i els mitjons de ratlles apretant el "mando" (no Anna... NINGÚ diu comandament!) de damunt la taula. Ho canvio perquè així... puc plorar feliçment... sense ofegar les llàgrimes al silenci. Puc sanglotar, puc riure, descollonar-me si cal, bramar, deixar caure una llàgrimeta... jolines... puc ser jo aa casa escena de la pel·lícula. I jo sóc així. Jo acabo de veure el que avui he vist... i ma mare em troba amb els ulls vermells... i no em diu re. Perquè sóc així. I avui... si algun dia creo uns premis propis al millor cinema internacional... fins avui, el premi a la pel·lícula que més m'ha fet plorar en categoría general (de pena i alegría) és... Iris! Bé, potser és el personatge... l'actor... Jim nosequè... aquest home... és l'actor que més m'ha fet plorar i millor en una pel·lícula. Les llàgrimes m'han fet... m'han crescut... m'han besat cada dia des que vaig néixer... necessito un món per plorar!ninahttp://www.blogger.com/profile/11009434691491713767noreply@blogger.com